dilluns, 31 de desembre del 2012

Un altre any s'acaba







En la nit que un any s'acaba

 Ningú sap per què és així però tots ens copiem en la nit que un any s'acaba i neix un altre, al mateix temps. 

On mengem dotze grans de raïm per desitjar-nos bona sort i ens omplim de petons dels que portem dins del cor.

 On és important la puntualitat i que el rellotge no es retardi ni un minut per no començar amb mal peu l'any. 

No sigui que el vermell de la roba interior no serveixi per aturar el que ens prepara la mala sort.

 I quan per fi l'últim raïm passa per gola avall, agafo la copa de cava i amb els ulls humits busco els teus llavis per dir-te: que no importa on mori l'any si ho faig al teu costat menjant-me amb tu, la resta de l'eternitat. 



 Bon Any Nou 2013

        .





Hoy hace un año








Estos 365 días me han servido para reír a carcajadas hasta que me ha dolido la barriga, para hacer locuras que sólo unos pocos locos se atreverían a hacer, para cumplir mis sueños, conocer a mis ídolos y vivir momentos únicos e inolvidables.

 He disfrutado de mis amigas a más no poder, he aprendido un poquito más sobre el amor y he comprobado que “el que la sigue la consigue” puede llegarse a cumplir.

 He tenido 12 meses para seguir descubriéndome a mi misma, me he dado cuenta de que no me rindo fácilmente, que no paro hasta conseguir lo que quiero, pero que también soy la típica exagerada a la que a la mínima cae el mundo encima. Sé que conmigo nada es fácil, que me contradigo constantemente, que me hace falta paciencia y que ideas locas me sobran. Necesito mimos constantemente y veo cosas donde no las hay, no tengo remedio. 


 También me he descubierto doscientos mil veinticuatro defectos más, pero que soy feliz conmigo misma. He aprendido que la vida está para reírse de ella, y que si te caes, solo tienes que levantarte. 

Que hay que ponerse guapa para el idiota que te rompió el corazón, demostrarle que vales infinitamente más que él y, por último hacerle saber que no puede tenerte.

 Que hay que hacer estupideces y olvidarse de lo que piensen los demás, que te tiene que importar entre cero y nada lo que la gente piense o deje de pensar de ti, que es tu vida y tienes que vivirla con quien quieras, como quieras y cuando quieras.



diumenge, 30 de desembre del 2012

Donantes de Esperanza





Los niños y niñas de la planta de Oncología del Hospital Sant Joan de Déu, y los profesionales y voluntarios que les acompañan en el centro, cantan junto al nuevo single de Macaco (quien ha cedido todos los derechos de autor al hospital) la canción "Seguiremos", un mensaje de esperanza para concienciar sobre la importancia de la investigación en la lucha contra el cáncer infantil

La iniciativa, a la que han bautizado como "Hazte donante de esperanza", surgió de Paula, una niña de 12 años que padece cáncer, ingresada en este hospital, que quiso que todos los niños y niñas del servicio de oncología cantasen y bailasen para mostrar a la sociedad que, pese a estar enfermos, tienen esperanza y alegría, dos palabras que muestran en carteles durante el videoclip.

Paula también quería contribuir con el vídeo a animar a la población a hacer donaciones que permitan avanzar en la investigación y descubrir nuevos tratamientos contra el cáncer infantil.

Cuando Paula presentó su idea, los profesionales y la dirección del hospital la apoyaron y, gracias a los 40 Principales de la cadena SER y la compañía discográfica EMI, consiguieron que el cantante Macaco cediese desinteresadamente el uso de una de sus canciones, Seguiremos, para la grabación del vídeo clip, en el que también aparecen algunos de los pacientes infantiles vestidos como médicos con bata blanca y fonendoscopio.

El cantante no solo cedió su canción sino que se implicó en el rodaje y canta junto a la treintena de niños, familiares, médicos y enfermeras que aparecen en el vídeo.








Yo te quiero



Yo te quiero porque sobran las razones 
Porque el alma si no estas se queda en cueros 
Yo te canto en un puñado de canciones, 
que Te quiero 



Yo te juro que hay promesas para siempre, 
Yo prometo no cansarme de quererte 
Yo no se vivir sin tí, no se ni puedo 



Yo te quiero 



Yo te quiero 
Veneno que me des veneno bebo 
Y yo, y yo te quiero 
no busques ni motivos ni porque, 
no quieras que te deje no me dejes de querer 



Por lo mucho que te quiero quiereme 
Yo te juro y jurar me esta prohibido, 
que te quiero desde siempre te he querido, 
porque no hay amor sin ti ni dios sin cielo 
yo te quiero.. 



Sabes que te quiero




dimarts, 25 de desembre del 2012

Avui es Nadal!



Avui és Nadal, un altre cop, però aquest cop sembla diferent. Vaig omplint la casa d'arbres i llumetes. I et vaig esperant, perquè avui és Nadal, si cada ovella té el seu corral, el teu és el meu.

 Que a part de gastar diners, de menjar torrons, de fer-nos regals i cantar cançons...També és amor i amistat, pau i dolor, i estàs tu i estic jo i estem junts cantant : "Bon Nadal a tothom! Bon Nadal a tothom! Bon Nadal! que avui és un dia per ser feliç, desitjar-vos a tots : MOLT BON NADAL!

 Avui és Nadal i estic content. Per poder compartir-ho amb tu, que són molts anys i ho passem tots junts. Avui és Nadal i potser no hi som tots, alçarem les copes, mantindrem vius els seus records i per un moment el tindrem allà, en boca de tots.


 I estarem bebent, menjant torrons, fent-nos regals i cantant tots junts :



 



























dilluns, 24 de desembre del 2012

Tió de Nadal





El Tió de Nadal (també anomenat simplement TióTronc de NadalSocaXoca o Tronca) és un dels elements de la Mitologia catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya, així com als veïns Aragó (on es diu en aragonès troncatoza o tizón de Nadal) i Occitània (on es diu en occità cachafuòc o soc de Nadal). Malgrat les múltiples variants locals, la tradició consisteix en aplegar un tros de soca o branca gruixuda dies abans del dia de Nadal, normalment a l'inici de l'Advent, i portar-lo a casa, on se'l col·loca en algun racó amb una manta perquè no tingui fred i on se l'alimenta diàriament fins el dia que es fa cagar. Hi ha llars on el tió és simplement una peça de fusta (una o diverses cadires, per exemple), un tros de suro, una caixa, etc. de mides diferents segons convé per l'espai i mides dels regals, que haurà de cagar.
Es tracta d'una tradició amb segles d'història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d'hivern.
Els darrers anys ha proliferat una imatge del Tió desvirtuada i folcloritzada, segurament com a resultat d'estratègies comercials davant d'influències anglosaxones, com un personatge amb cara, potes, etc. que buida de qualsevol contingut cultural una tradició milenària que precisament rau en fer que un element vegetal, en representació de tota la Natura, adquireixi temporalment com a tal (com a vegetal), qualitats animals màgiques, i no pas físiques

Tradició
Pels volts del dia de la Puríssima (això és, el 8 de desembre), es comença a donar menjar cada dia al Tió, i se'l tapa amb una manta perquè no passi fred. Al Tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures o ous i tot se li ofrena cru. També se li dóna aigua. En realitat hi ha múltiples tradicions locals que a vegades prefereixen uns aliments o uns altres.
El Tió es fa cagar per la vigília de Nadal o el mateix dia 25 de desembre, abans o després de l'àpat familiar. A les cases amb llar de foc hi ha qui hi posa el Tió una estona abans de fer-lo cagar, o mentre ho fa, ja que per cagar ha d'estar encès. Però avui en dia, com que a la majoria de les cases no hi ha llar de foc, ja no se l'encén.
Per fer-lo cagar, generalment s'envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se'l colpeja per torns o plegats al ritme de la cançó o vers oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el Tió no caga més o bé fins que caga algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all, una ceba, o bé es pixa a terra.
Tradicionalment, el Tió mai no cagava objectes grossos (aquests ja els portaven els Reis) sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc. Actualment, però, ha pres importància en algunes llars on és qui obsequia a la mainada o a tota la família amb els principals regals de Nadal, grossos o petits, a més dels obsequis tradicionals. Per aquesta avinentesa hom acostuma a alçar el Tió recolzant-lo a dues o més cadires o peces que permetin que cagui objectes més grossos.
A més dels tions propis hom n'estableix a casa de familiars, com ara a cals avis, oncles, etc. de manera que els infants poden arribar a fer cagar més d'un Tió. Quan els mateixos nens no poden fer-los cagar tots, s'actua semblantment al matí de reis en qualsevol dels dies successius (aprofitant normalment alguna de les reunions familiars que es produeixen, com Sant Esteve o dies subsegüents) i la xicalla troba els regals que els han estat cagats pel Tió el dia 24 o 25.
També hi ha llocs en què el Tió és comunal i tots els xics del poble acudeixen a atiar-lo per rebre els regals.


Festa de la Fia-faia















Les festes amb foc són un dels elements més importants de les festes populars catalanes. La majoria se celebren coincidint amb el solstici d´estiu. A Bagà, però, les flames marquen l´entrada al fred de l’hivern, en una intensa cremada col·lectiva de torxes, les "faies", que la nit de Nadal il·lumina les muntanyes del nord del Berguedà. La Fia Faia és una celebració, preludi de les festivitats pròpies de Nadal, vinculada amb la tradicional simbologia que, a moltes religions, relaciona el foc amb la fecunditat i el naixement.


 La tradició d'aquesta singular festa del foc té un origen tan remot que es desconeix quan, com i per què es va començar a celebrar. 
 El que és segur és que la crema de torxes vegetals a Bagà, un preciós poblet medieval de poc més de 2.000 habitants, es fa cada any per celebrar el solstici d'hivern i el naixement de Crist, des de la constitució de la vila, cap a l'any 1350.

 Durant la major part de la seva història, la celebració es feia als carrerons, on la mainada i els més grans corrien cantant amb les torxes enceses i tornaven a casa quan s'apagaven. Avui, la festa té lloc a la plaça de Catalunya i, tot i que és un acte curt, té una intensitat i un nivell emocional poc comparables. Actualment, abans d’iniciar-se la crema general s’encén una foguera a la muntanya, al lloc on es pon el sol, diferent a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola, i des d’allà el foc és transportat a cada població per un grup de fallaires en una vistosa davallada nocturna que alguns anys pot acompanyar la neu. Els portadors en arribar a cada població reparteixen el foc a la resta de fallaires. Cada any, la vila evoca els temps medievals i escull un baró i una baronessa entre els seus habitants, unes personalitats que presidiran totes les festivitats populars. El vespre del dia 24 de desembre, els barons reben simbòlicament als Senyors de Faia, que arriben fins a la plaça amb dues torxes convencionals. El baró encén la seva torxa i la festa pot començar. 

 Les faies que cremen son fetes amb trenes d'una herba anomenada Cephalaria leucanta, que es creu que té certs poders purificadors i que s'ha anat a recollir al bosc una setmana abans. Tenen un diàmetre d'entre 15 i 30 centímetres i poden mesurar entre un i quatre metres de llarg. Tothom es troba a la plaça i, a toc d'oració, s'apaguen els llums i s'encenen les faies que, a partir d'aleshores no es paren de moure. 
Quan les faies ja no es poden sostenir amb les mans, es llencen a terra i es formen unes petites fogueres: és el moment en què la mainada salta per sobre el foc cridant "Fia-faia, fia-faia, Nostre Senyor ha nascut a la paia!".
 Amb la pila de brasa que queda al terra, es fan torrades que s'unten amb all i oli de codony, un menjar típic de la zona. Els porrons amb vi també hi són presents. Després de sopar, els baganesos van a la Missa del Gall.


 Declarada Festa Patrimonial d’Interès Nacional

diumenge, 23 de desembre del 2012

El beso


































¿Qué es un beso?



Me preguntas y no sé responder,
es algo que bien se siente 
y es difícil de entender.

Es el choque de dos almas
en un suspiro de placer.

Suspiro que en el alma
deja estela del amor
sobre la luz de las ofensas
aquellas que la recibió.

¿Por qué es la pregunta
tan difícil de entender?

Acércate a mi
Así
No temas
Un poco más.

Pon tus labios sobre los míos
y sabrás lo que es besar.

¿No te besan tus amigos?
Dime si eso es también pecar.

¿No tuviste una madre?
Dime si también pecó
que por quererte tanto
con cariño te besó.

¿No van las religiosas
con fe a Jesús besar?
Un beso nunca es pecado
cuando con amor se da.

Si no quieres que te bese
no te besaré jamás,
pero si lo estás deseando
deja que te bese ya.


.Desconozco al autor