dissabte, 27 d’agost de 2011

La gent d'Arenys

La gent d’Arenys

(Lletra per una sardana escrita l’any 1947 dedicada a Carles Xena)

La gent d’Arenys – mireu si és el cas! –
Som cadascun a sa manera:
qui és alt o és baix; qui és magre o gras,
qui té un ofici o una carrera.

Som com tothom, poc més, poc menys.
Però se’ns coneix que som d’Arenys.

Diu que ens ho veuen a la cara.
Potser ho fa el cel, potser el mar blau
o la riera oberta i clara
o el nostre clima tan suau.

Sigui el que es vulgui, és cosa certa
Que som gent noble i ben oberta.
Tots rumbegem, qui menys qui més,
i tots gastem certa elegància.

Tots tenim l’aire de marquès
sense voler-nos dar importància.
Això és la sang, que ens bull a dins,
de tants prohoms i braus marins.
Del millor indret que Arenys tenia
n’hem fet jardí pels que ja han mort.

No obrim carrers – que prou caldria –
però obrim els braços fent un Port.
Nostre palau – ningú ho estranya –
l’hem fet per als vells, i - tant se val! –
ans que el “passeig millor d’Espanya”
hem preferit un hospital.

Som a la inversa de tants d’altres:
primer tothom, després, nosaltres.
Així hem estat, i així serem.
I som alegres i cantaires.
I som feiners i fressegem
com els boixets de les puntaires.
De tot bateig volem confits
i de tot dol prenem candela
i ens barallem... però – amunt i crits –
naveguem junts a rem i vela.

O gent d’Arenys: vinguen les mans
i amb un anhel que mai feblegi
fem via enllà, tan cristians,
tan franciscans i catalans,
que tothom digui així que ens vegi:

“Són com tothom, poc més, poc menys...
Però, quina gent la gent d’Arenys!”


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada