La Mercé

 

La Mercè, patrona de Barcelona

Cuenta la leyenda que la noche del 24 de septiembre de 1218, la Virgen se apareció simultáneamente al rey Jaime I, a san Pedro Nolasco y a san Ramón de Penyafort. A los tres les pidió que creasen una orden de monjes dedicados a salvar cristianos encarcelados por los sarracenos. Eran tiempos de guerra religiosa.
Siglos más tarde, en 1687, Barcelona sufrió una plaga de langostas y se puso en manos de la Virgen de la Mercè. Acabada la plaga, el Consejo de la Ciudad la nombró patrona de Barcelona. Pero el Papa no ratificó la decisión hasta dos siglos más tarde, en 1868.

Los orígenes de la Fiesta Mayor

Después de que el Papa Pío IX declarase a la Virgen de la Mercè patrona de la ciudad, Barcelona empezó a celebrar sus fiestas en septiembre. La Mercè tomó vuelo en el año 1902 cuando, bajo el impulso de Francesc Cambó, se celebró una Fiesta Mayor que se convirtió en modelo de las que aún hoy tienen lugar en toda Cataluña. De todos modos, la historia de La Mercè sufriría muchos altibajos que se extendieron después de la guerra civil y los años del franquismo.

La Fiesta, hoy

Con la llegada de la democracia, La Mercè alcanzó el carácter de fiesta auténticamente popular gracias a la colaboración de entidades de toda la ciudad. Hoy, La Mercè es una fiesta que ocupa festivamente un gran número de espacios públicos con una programación centrada en la cultura mediterránea. En menos de una semana, Barcelona reúne una ingente programación que os obligará a elegir: artes de calle, pasacalles, conciertos, bailes tradicionales...

La especialidad barcelonesa

Las actividades más tradicionales de La Mercè son, en realidad, un compendio de la cultura popular de toda Cataluña. En ellas aparecen la sardana gerundense, los castells y los diablos del Camp de Tarragona, las danzas que aún hoy se mantienen vivas por toda la geografía catalana… La gran especialidad barcelonesa son los pasacalles, emparentados con las vistosas procesiones que se celebraban hace siglos con motivo del Corpus. Se trata de los espectáculos de calle más antiguos que conservamos. Hoy, como ayer, la organización de los pasacalles cuenta con grupos de cultura popular que trabajan codo a codo con artistas de calle. Su trabajo conjunto sirve para mantener vigente la vocación festiva y teatral con la que nacieron estos espectáculos.


       

          

MUJERES

LAS 11 DIFERENCIAS ENTRE LAS MUJERES INMADURAS Y LAS MUJERES MADURAS:  

1. Las mujeres inmaduras quieren controlar al hombre en sus vidas. Las mujeres maduras, saben que si el hombre es realmente suyo, no hay necesidad de control.

2. Las mujeres inmaduras te gritan porque no las llamas. Las mujeres maduras están demasiado ocupadas y sólo se limitan a decirles con poemas y mensajes dulces que la recuerdes.

3. Las mujeres inmaduras monopolizan el tiempo de su hombre. Las mujeres maduras se dan cuenta de que un poco de espacio, hace del tiempo juntos algo mas especial.

4. Las mujeres inmaduras no perdonan y se castigan y castigan por el rencor, en cambio, las mujeres maduras perdonan, ofrecen su hombro y un pañuelo.

5. Las mujeres inmaduras tienen miedo de estar solas. Las mujeres maduras lo utilizan como tiempo para su crecimiento personal.

6. Las mujeres inmaduras ignoran a los buenos hombres. Las mujeres maduras ignoran a los malos.

7. Las mujeres inmaduras lastimadas por un hombre, hacen que todos los hombres paguen por eso. Las mujeres maduras saben que fue sólo un hombre y nada más.

8. Las mujeres inmaduras se enamoran y persiguen sin descanso. Las mujeres maduras saben que algunas veces el que tu amas, te amará y si no, continúan su camino sin rencor.

9. Las mujeres inmaduras te hacen que vuelvas a casa. Las mujeres maduras hacen que quieras siempre volver a casa.

10. Las mujeres inmaduras dejan su agenda abierta y esperan a que su hombre hable para hacer planes. Las mujeres maduras hacen sus planes y cariñosamente notifican a los hombres para que ellos se integren como mejor les convenga.

11. Las mujeres inmaduras leerán esto y harán una mueca. Las mujeres maduras lo compartirán.

Autor desconocido

La vasija rota

Un cargador de agua de la India tenía dos grandes vasijas que colgaban a los extremos de un palo y que llevaba encima de los hombros.

Una de las vasijas tenía varias grietas, mientras que la otra era perfecta y conservaba todo el agua al final del largo camino a pie, desde el arroyo hasta la casa de su patrón, pero cuando llegaba, la vasija rota solo tenía la mitad del agua. Durante dos años completos esto fue así diariamente. Desde luego, la vasija perfecta estaba muy orgullosa de sus logros, pues se sabía perfecta para los fines para los que fue creada. Pero la pobre vasija agrietada estaba muy avergonzada de su propia imperfección y se sentía miserable porque sólo podía hacer la mitad de todo lo que se suponía que era su obligación.

Después de dos años, la tinaja quebrada le habló al aguador diciéndole: “Estoy avergonzada y me quiero disculpar contigo porque debido a mis grietas sólo puedes entregar la mitad de mi carga y sólo obtienes la mitad del valor que deberías recibir.”

El aguador, apesadumbrado, le dijo compasivamente: “Cuando regresemos a la casa quiero que notes las bellísimas flores que crecen a lo largo del camino.”

Así lo hizo la tinaja. Y en efecto, vio muchísimas flores hermosas a lo largo del trayecto, pero de todos modos se sintió apenada porque al final, sólo quedaba dentro de sí la mitad del agua que debía llevar.
El aguador le dijo entonces: “¿Te diste cuenta de que las flores sólo crecen en tu lado del camino? Siempre he sabido de tus grietas y quise sacar el lado positivo de ello. Sembré semillas de flores a todo lo largo del camino por donde vas y todos los días las has regado y por dos años yo he podido recoger estas flores para decorar el altar de mi Madre. Si no fueras exactamente como eres, con todo y tus defectos, no hubiera sido posible crear esta belleza.”


Moraleja: Todos tenemos defectos, debilidades y cualidades y debemos sacar provecho de todos ellos, nunca debemos sentirnos menos o más que otros, porque todos tenemos una meta que cumplir, un trabajo que hacer. Cada uno de nosotros tiene sus propias grietas. Superarlas implica un trabajo personal profundo y comprometido.

No te rindas

 

Venga, joder, no te rindas ahora le dije.

No has llegado hasta aquí para quedarte tirada. Levántate, por favor. No puedo verte así, diciendo que no vales nada, y que no vas a hacer nada

. Yo siempre he creído en ti. Venga, vamos, sigue luchando. Cuando te conocí dijiste que eras de esas que luchaban hasta el final por conseguir sus metas. Ya sé que has cambiado, el tiempo hace eso con las personas que sufren. Y que esta meta es más alta que nunca
.
Pero en el fondo sé que esa idea sigue igual en ti, y necesitas encontrarla. Lucha, pequeña, lucha. No te creas a esos que retuitean "como tú no hay dos, hay dos millones"
.
 Porque sabes de sobra que es mentira, que sólo es una excusa para no sentirse tan perdedores. Más bien créete a los que llevan por bandera algo parecido a "you don't give up on people you love", o "we'll fight 'till it's over", porque over significa el final de nuestra puta vida.

 Igual que esa absurda gilipollez de que si falla el plan A, el abecedario tiene 26 letras más. Ignórala, ellos se equivocan.

 Venga, sigue, yo sé que tú puedes. Que la dificultad te haga más bonita la escalada. Pelea por tus sueños, que si necesitas un empujón yo te lo doy.

 Pero por favor, no vuelvas a decirme que eres lo peor, que no eres capaz, no vuelvas a decirme que hoy lo dejas.

 Porque no te dejo.

Festa Nacional de Catalunya

"Article primer. Es declara Festa Nacional de Catalunya la diada de l'onze de setembre" 

. Aquesta fou la primera llei aprovada pel Parlament de Catalunya en constituir-se l'any 1980. Un dia que per una banda, significa el record de la pèrdua de les llibertats, els drets i les institucions catalanes i, de l'altre, ret homenatge a aquells que lluitaren per la seva defensa, un 11 de setembre de 1714

. Des de la fi del segle XIX, l'Onze de setembre va anar adquirint el caràcter de diada d'afirmació nacional dels catalans. Però no va ser fins al 1901 que la Diada va sortir al carrer. Ciutadans, polítics i institucions participaren d'una festa nacional que arribà al seu màxim esplendor durant l'època de la II República en els anys 30. Després, amb la dictadura franquista, la Diada va ser abolida. Encara viva en el cor dels catalans, i amb la inauguració del règim democràtic, les multitudinàries manifestacions a Sant Boi de Llobregat (1976) i al centre de Barcelona (1977) tornaren a vestir de senyeres la Diada, a ritme del cant dels Segadors.


Antecedents 

Els fets o els esdeveniments històrics no es poden entendre aïllats ni despullats del context polític, social i econòmic en què es van viure. I l'11 de setembre de 1714 tampoc no és cap excepció. A les darreries del segle XVII regnava a Espanya Carles II, el que seria l'últim rei de la casa d'Àustria en morir sense descendència l'any 1700. Era un monarca feble i malaltís.
 El seu delicat estat de salut semblava la imatge viva d'una monarquia que des de Felip II no havia tornat a aixecar el cap, esgotada després de dos llargs segles d'Imperi. Però la situació de declivi que patia la Monarquia no era igual a tots els territoris de la Península. Catalunya s'havia incorporat als dominis de la casa d'Àustria a principis del segle XVI i des d'aleshores ja havia conservat el seu ordenament jurídic i político-administratiu

. Gràcies a aquesta condició 'd'independència', accentuada durant el regnat de Carles II, el Principat s'havia pogut lliurar, en certa manera, de la davallada del Regne de Castella. Així ho explica Narcís Feliu de la Penya, advocat mataroní de prestigi, en l'obra publicada l'any 1683 Fénix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medios para renovarlas . La idea era comparar Catalunya amb l'au Fènix que ressuscita de les seves mateixes cendres. I és que el segle XVII no havia estat gens fàcil per al Principat. Després de les guerres contínues amb França en el primer terç del Sis-cents (Guerra dels Trenta Anys), l'any 1640 amb la Revolta dels Segadors (la Guerra de Separació) i la Pau dels Pirineus (1659), amb la qual es van perdre el Rosselló i la Cerdanya, Catalunya havia quedat reduïda, metafòricament, a cendres.

 Però cap a finals del XVII, i com descriu Feliu de la Penya en el seu llibre, la situació econòmica del Principat havia començat a redreçar-se. La majoria dels estudis coincideixen en assenyalar que la recuperació econòmica dels últims vint anys del segle es va donar més a les comarques de la perifèria de Barcelona, que a la ciutat. O el que es el mateix, la recuperació del camp per davant de la ciutat, i de l'agricultura per sobre la manufactura. I és en aquest context de represa econòmica de Catalunya quan hi ha la Guerra de Successió (1702-1714).



La Guerra

 1 de novembre de 1700, Carles II mor sense descendència. Amb ell es planteja un problema successori que va més enllà dels Pirineus i que convertirà la Guerra de Successió en un conflicte internacional. L'última voluntat per escrit de Carles II, segons el seu darrer testament de l'1 d'octubre de 1700, deixava com a hereu al tro de la Corona d'Espanya a Felip d'Anjou de la família de Borbó, nét de Lluís XIV de França i Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV. Aquesta decisió havia deixat fora de joc al segon candidat, l'arxiduc Carles d'Àustria, fill de l'emperador Leopold, casat amb una infanta d'Espanya, germana de Carles II.

 A banda dels interessos de cadascun dels dos candidats, estaven els de les potències europees com Anglaterra, a les quals no els interessava veure assegut en el tro espanyol un monarca francès. Un eix Madrid-París podria enfortir perillosament el bloc francès i més concretament el poder de Lluís XIV. Al contrari, un príncep austríac a la corona espanyola es veia lluny d'enfortir l'Imperi dels Habsburg. Així quan l'emperador Leopold va fer proclamar rei d'Espanya Carles d'Àustria, pel setembre de 1703, les 'potències aliades' (Gran Bretanya, les Províncies Unides i Portugal) se sumaren a la causa i lluitaren contra França.

 A la Península, aquest conflicte internacional no podia ser obviat. De seguida, Castella s'uniria al darrere de Felip V, i els antics territoris de la Corona d'Aragó recolzarien l'arxiduc Carles d'Àustria. Per què? Amb l'arribada de Felip V a Madrid, entraven a la Península les formes i el sistema de govern de la França de Lluís XIV, és a dir, l'unitarisme i el centralisme. Un model d'Estat que xocava frontalment amb el model vigent a la Corona d'Aragó i defensat per Catalunya, que 'gaudia' de certes llibertats i privilegis. Un "neoforalisme" que els catalans creien poder mantenir amb l'entronització de l'arxiduc Carles d'Àustria. A més estava la qüestió econòmica. Des de la Pau dels Pirineus (1659), França era el competidor més fort de l'economia catalana. 

Amb tot, en un principi, el Principat no es va alçar de nou contra el nou rei de la casa dels Borbons. De seguida, després de ser proclamat rei a principis de 1701, Felip V s'avingué a la convocatòria immediata de les Corts catalanes (12/10/1701 i 14/01/1702), cosa que mai no havia fet Carles II. En aquesta reunió, el nou monarca va aprovar totes les reivindicacions dels catalans. I tot per un sucós donatiu que les Corts van pagar en efectiu i un servei que s'hauria de pagar en sis anys. D'aquesta manera els catalans van aconseguir els privilegis que no havien aconseguit amb cap altre rei, perquè Felip V necessitava els diners per consolidar-se en el poder. Però amb els anys, i la pressió de l'Aliança (Anglaterra, Àustria, Holanda i Portugal) sobre els catalans, la història va canviar. Al sentiment clarament 'austríac' que es respirava al Principat es va sumar la insensata política del nou virrei Velasco, representant de Felip V a Catalunya. 

D'aquesta manera, i després d'una oferta dels aliats, els catalans signaven el Pacte de Gènova i l'any 1705 juraven fidelitat a l'arxiduc Carles d'Àustria, proclamat rei com a Carles III. Amb els avanços i retrocessos de la guerra arreu del territori espanyol, l'any 1711 Girona cau en poder de les tropes de Felip V. A això se sumà un fet decisiu: la mort el 17 d'abril de l'emperador Josep I posava en el cap de l'arxiduc Carles la corona de l'imperi d'Àustria. Si al principi de la guerra els anglesos i la resta de potències temien l'eix París-Madrid, ara la idea de tenir a l'emperador d'Àustria assegut també al tro dels dominis d'Espanya no els feia cap gràcia. En resum, des d'aquell any els dos bàndols internacionals de la guerra començaren a signar els tractats de pau (Utrecht i Rastadt entre 1713 i 1714) i abandonaren als catalans a la seva sort. 


Barcelona i l'Onze de setembre

 Amb la capitulació de Girona l'any 1711, la resistència catalana a les tropes de Felip V quedava reduïda a les places de Cardona i Barcelona. Després de reunir-se els Braços generals -les Corts sense el rei- es va decidir continuar amb la lluita en defensa pròpia. I així, el març de 1713 les tropes de Felip V, capitanejades pel duc de Berwick, iniciaven el setge de Barcelona. En total van ser divuit mesos de setge i de lluites aferrissades. La defensa de Barcelona, dirigida pel general Antoni de Villarroel i el conseller en cap del Consistori de la ciutat, Rafael de Casanova, va ser descrit per molts escriptors de l'època com un gest heroic per la defensa de la llibertat i de les seves institucions. Un exemple és l'obra de l'editor J. Baker, que va imprimir a Londres una obra, La deplorable història dels catalans , en què assegura que l'actitud dels catalans durant la guerra de Successió va commoure tot Europa: "L'heroisme i la tenacitat d'aquest poble en defensa de les seves llibertats van ser elogiats fins i tot pels seus enemics". Arribem així a l'episodi culminant de la nit del 10 i la matinada de l'11 de setembre de 1714. Berwick prepara minuciosament l'assalt a Barcelona i de matinada els seus homes entren a la ciutat. Els combats foren duríssims. Rafael de Casanova va ser ferit enarborant la bandera de Santa Eulàlia, i com ell, molts ciutadans, d'altres van morir. Davant d'aquesta situació, Villarroel com a cap militar de Barcelona va prendre la decisió de rendir-se per tal d'evitar la desfeta total de la ciutat i dels deus defensors.


 La conseqüència de la Guerra: el Decret de Nova Planta 

La primera conseqüència de la batalla arribà tan sols quatre dies de la capitulació de Barcelona. El 15 de setembre de 1714, Felip V substituïa l'autoritat de la Generalitat i del Consell de Cent. Després, els dirigents de les forces militars catalanes eren exiliats, empresonats o condemnats a mort. La Universitat de Barcelona era obligada a tancar les seves portes, en detriment d'una de nova creada a Cervera, i es decretava l'ús oficial de castellà enlloc del català. D'aquesta manera, Catalunya era sotmesa al nou règim absolutista i centralista de la casa dels Borbons i perdia tot el poder polític. El territori en comarques quedava dividit en vegueries, i el màxim òrgan de govern era atorgat a un càrrec militar: el del capità general, assistit per la "Real Audiencia". La nova situació del Principat quedava definitivament estructurada pel Reial Decret de Nova Planta el 16 de gener de 1716. Aleshores s'inaugurava un dels períodes més tristos de la Història de Catalunya, el de la Decadència de la llengua i la cultura. 

Enguany, la ciutat de Barcelona tornarà a viure una mobilització històrica, coincidint amb la diada nacional de Catalunya.

Enguany, la ciutat de Barcelona tornarà a viure una mobilització històrica, coincidint amb la diada nacional de Catalunya. L'11 de setembre d'enguany es commemoren els 300 anys de la derrota de 1714 i s’està a les portes de la consulta del 9 de novembre, per la qual cosa es converteix encara en més especial.

El principal acte de mobilització serà la V promoguda per l’Assemblea Nacional Catalana, que es durà a terme a la Diagonal i la Gran Via, per reivindicar el dret dels catalans a votar. Es pot obtenir tota la informació a la web ‘Ara és l’hora’, que és també la campanya unitària que impulsen Òmnium i l’ANC per tal que el 9 de novembre guanyi l’opció de la independència.

Vázquez Sounds es un trío musical mexicano y originario de Mexicali, Baja California. El grupo está conformado por: Ángela Vázquez, Gustavo Vázquez y Abelardo Vázquez Espinoza, tras subir a YouTube un vídeo con su cover de la canción «Rolling in the deep» de la cantante británica Adele con el que recibieron más de 100 millones de visitas, con lo cual fueron lanzados a la fama en diversos medios de comunicación
alrededor del mundo.




Desde tres años atrás Gustavo y Abelardo ensayaban en el estudio de su padre e interpretaban varias canciones, posteriormente invitaron a Ángela y decidieron interpretar «Rolling in the Deep» de Adele, Abelardo decidió grabar un video, junto con su padre que le ayudó para algunas tomas, lo editó, y en una semana lo subió a YouTube y hasta la fecha ha tenido más de 100 millones de visitas. El tema nació gracias a distintas razones: Por ser uno de los éxitos del momento, porque en la canción se utilizan instrumentos musicales que Gustavo y Abelardo dominan y la voz era adecuada para que Ángela sobresaliera, y por último por ser un tema en inglés, ya que es un idioma global que prácticamente se habla en casi todo el mundo, lo que facilita su globalización. Han mencionado que el tema lo grabaron por diversión, como un pasatiempo, sin esperar el impacto obtenido.

 
       

 Himno Teletón 2013 |
 Por segundo año consecutivo, los Vázquez Sounds comparten su talento con Teletón, con el tema "Gracias a ti

                http://www.vazquezsounds.com/site/

Después de todo

Porque eso es lo que pasa cuando el alma
se acostumbra
a la ausencia de un cuerpo.
Y sólo queda
esa melancolía de los viejos amantes,
cuando apenas consiguen
recordar cómo era
la caricia gloriosa, el temblor delicado
de un vientre, una palabra,
el gusto a la saliva
y esa muerte pequeña de cada madrugada.

Estoy hecho a tu ausencia. Lo mismo que si fuera
la tarea diaria para ganar el beso.
Igual que si estuviera
esperando unos labios sin parada.
Como si entrara en bares
donde sirven
el calor de tu piel con un chorrito
del limón del olvido.
Sabiendo que ya nada ha de juntarnos
el nombre y apellido de tu carne
con el hueso sin letras de mi cuerpo.

Ya no te echo de menos.
Sólo siento
de corazón en cuando
una suave nostalgia,
el miedo a que no seas.
Y entonces te recreo. ¿Cómo era,
tu blusa y tu sonrisa?
Si acaso, sueño mío, en este instante
añoro a una mujer
que no sé si existió. Y que no importa. 

 Rodolfo Serrano