Tió de Nadal

El Tió de Nadal (també anomenat simplement Tió, Tronc de Nadal, Soca, Xoca o Tronca) és un dels elements de la Mitologia catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya, així com als veïns Aragó (on es diu en aragonès tronca, toza o tizón de Nadal) i Occitània (on es diu en occità cachafuòc o soc de Nadal). Malgrat les múltiples variants locals, la tradició consisteix en aplegar un tros de soca o branca gruixuda dies abans del dia de Nadal, normalment a l'inici de l'Advent, i portar-lo a casa, on se'l col·loca en algun racó amb una manta perquè no tingui fred i on se l'alimenta diàriament fins el dia que es fa cagar. Hi ha llars on el tió és simplement una peça de fusta (una o diverses cadires, per exemple), un tros de suro, una caixa, etc. de mides diferents segons convé per l'espai i mides dels regals, que haurà de cagar.

Es tracta d'una tradició amb segles d'història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d'hivern.

Els darrers anys ha proliferat una imatge del Tió desvirtuada i folcloritzada, segurament com a resultat d'estratègies comercials davant d'influències anglosaxones, com un personatge amb cara, potes, etc. que buida de qualsevol contingut cultural una tradició milenària que precisament rau en fer que un element vegetal, en representació de tota la Natura, adquireixi temporalment com a tal (com a vegetal), qualitats animals màgiques, i no pas físiques

Tradició

Pels volts del dia de la Puríssima (això és, el 8 de desembre), es comença a donar menjar cada dia al Tió, i se'l tapa amb una manta perquè no passi fred. Al Tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures o ous i tot se li ofrena cru. També se li dóna aigua. En realitat hi ha múltiples tradicions locals que a vegades prefereixen uns aliments o uns altres.

El Tió es fa cagar per la vigília de Nadal o el mateix dia 25 de desembre, abans o després de l'àpat familiar. A les cases amb llar de foc hi ha qui hi posa el Tió una estona abans de fer-lo cagar, o mentre ho fa, ja que per cagar ha d'estar encès. Però avui en dia, com que a la majoria de les cases no hi ha llar de foc, ja no se l'encén.

Per fer-lo cagar, generalment s'envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se'l colpeja per torns o plegats al ritme de la cançó o vers oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el Tió no caga més o bé fins que caga algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all, una ceba, o bé es pixa a terra.

Tradicionalment, el Tió mai no cagava objectes grossos (aquests ja els portaven els Reis) sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc. Actualment, però, ha pres importància en algunes llars on és qui obsequia a la mainada o a tota la família amb els principals regals de Nadal, grossos o petits, a més dels obsequis tradicionals. Per aquesta avinentesa hom acostuma a alçar el Tió recolzant-lo a dues o més cadires o peces que permetin que cagui objectes més grossos.

A més dels tions propis hom n'estableix a casa de familiars, com ara a cals avis, oncles, etc. de manera que els infants poden arribar a fer cagar més d'un Tió. Quan els mateixos nens no poden fer-los cagar tots, s'actua semblantment al matí de reis en qualsevol dels dies successius (aprofitant normalment alguna de les reunions familiars que es produeixen, com Sant Esteve o dies subsegüents) i la xicalla troba els regals que els han estat cagats pel Tió el dia 24 o 25.

També hi ha llocs en què el Tió és comunal i tots els xics del poble acudeixen a atiar-lo per rebre els regals.

Festa de la Fia-faia

Les festes amb foc són un dels elements més importants de les festes populars catalanes. La majoria se celebren coincidint amb el solstici d´estiu. A Bagà, però, les flames marquen l´entrada al fred de l’hivern, en una intensa cremada col·lectiva de torxes, les "faies", que la nit de Nadal il·lumina les muntanyes del nord del Berguedà. La Fia Faia és una celebració, preludi de les festivitats pròpies de Nadal, vinculada amb la tradicional simbologia que, a moltes religions, relaciona el foc amb la fecunditat i el naixement.

 La tradició d'aquesta singular festa del foc té un origen tan remot que es desconeix quan, com i per què es va començar a celebrar. 
 El que és segur és que la crema de torxes vegetals a Bagà, un preciós poblet medieval de poc més de 2.000 habitants, es fa cada any per celebrar el solstici d'hivern i el naixement de Crist, des de la constitució de la vila, cap a l'any 1350.

 Durant la major part de la seva història, la celebració es feia als carrerons, on la mainada i els més grans corrien cantant amb les torxes enceses i tornaven a casa quan s'apagaven. Avui, la festa té lloc a la plaça de Catalunya i, tot i que és un acte curt, té una intensitat i un nivell emocional poc comparables. Actualment, abans d’iniciar-se la crema general s’encén una foguera a la muntanya, al lloc on es pon el sol, diferent a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola, i des d’allà el foc és transportat a cada població per un grup de fallaires en una vistosa davallada nocturna que alguns anys pot acompanyar la neu. Els portadors en arribar a cada població reparteixen el foc a la resta de fallaires. Cada any, la vila evoca els temps medievals i escull un baró i una baronessa entre els seus habitants, unes personalitats que presidiran totes les festivitats populars. El vespre del dia 24 de desembre, els barons reben simbòlicament als Senyors de Faia, que arriben fins a la plaça amb dues torxes convencionals. El baró encén la seva torxa i la festa pot començar. 

 Les faies que cremen son fetes amb trenes d'una herba anomenada Cephalaria leucanta, que es creu que té certs poders purificadors i que s'ha anat a recollir al bosc una setmana abans. Tenen un diàmetre d'entre 15 i 30 centímetres i poden mesurar entre un i quatre metres de llarg. Tothom es troba a la plaça i, a toc d'oració, s'apaguen els llums i s'encenen les faies que, a partir d'aleshores no es paren de moure. 
Quan les faies ja no es poden sostenir amb les mans, es llencen a terra i es formen unes petites fogueres: és el moment en què la mainada salta per sobre el foc cridant "Fia-faia, fia-faia, Nostre Senyor ha nascut a la paia!".
 Amb la pila de brasa que queda al terra, es fan torrades que s'unten amb all i oli de codony, un menjar típic de la zona. Els porrons amb vi també hi són presents. Després de sopar, els baganesos van a la Missa del Gall.


 Declarada Festa Patrimonial d’Interès Nacional