El Tió de Nadal (també anomenat simplement Tió, Tronc de Nadal, Soca, Xoca o Tronca) és un dels elements de la Mitologia catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya, així com als veïns Aragó (on es diu en aragonès tronca, toza o tizón de Nadal) i Occitània (on es diu en occità cachafuòc o soc de Nadal). Malgrat les múltiples variants locals, la tradició consisteix en aplegar un tros de soca o branca gruixuda dies abans del dia de Nadal, normalment a l'inici de l'Advent, i portar-lo a casa, on se'l col·loca en algun racó amb una manta perquè no tingui fred i on se l'alimenta diàriament fins el dia que es fa cagar. Hi ha llars on el tió és simplement una peça de fusta (una o diverses cadires, per exemple), un tros de suro, una caixa, etc. de mides diferents segons convé per l'espai i mides dels regals, que haurà de cagar.
Es tracta d'una tradició amb segles d'història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d'hivern.
Els darrers anys ha proliferat una imatge del Tió desvirtuada i folcloritzada, segurament com a resultat d'estratègies comercials davant d'influències anglosaxones, com un personatge amb cara, potes, etc. que buida de qualsevol contingut cultural una tradició milenària que precisament rau en fer que un element vegetal, en representació de tota la Natura, adquireixi temporalment com a tal (com a vegetal), qualitats animals màgiques, i no pas físiques
Tradició
Pels volts del dia de la Puríssima (això és, el 8 de desembre), es comença a donar menjar cada dia al Tió, i se'l tapa amb una manta perquè no passi fred. Al Tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures o ous i tot se li ofrena cru. També se li dóna aigua. En realitat hi ha múltiples tradicions locals que a vegades prefereixen uns aliments o uns altres.
El Tió es fa cagar per la vigília de Nadal o el mateix dia 25 de desembre, abans o després de l'àpat familiar. A les cases amb llar de foc hi ha qui hi posa el Tió una estona abans de fer-lo cagar, o mentre ho fa, ja que per cagar ha d'estar encès. Però avui en dia, com que a la majoria de les cases no hi ha llar de foc, ja no se l'encén.
Per fer-lo cagar, generalment s'envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se'l colpeja per torns o plegats al ritme de la cançó o vers oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el Tió no caga més o bé fins que caga algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all, una ceba, o bé es pixa a terra.
Tradicionalment, el Tió mai no cagava objectes grossos (aquests ja els portaven els Reis) sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc. Actualment, però, ha pres importància en algunes llars on és qui obsequia a la mainada o a tota la família amb els principals regals de Nadal, grossos o petits, a més dels obsequis tradicionals. Per aquesta avinentesa hom acostuma a alçar el Tió recolzant-lo a dues o més cadires o peces que permetin que cagui objectes més grossos.
A més dels tions propis hom n'estableix a casa de familiars, com ara a cals avis, oncles, etc. de manera que els infants poden arribar a fer cagar més d'un Tió. Quan els mateixos nens no poden fer-los cagar tots, s'actua semblantment al matí de reis en qualsevol dels dies successius (aprofitant normalment alguna de les reunions familiars que es produeixen, com Sant Esteve o dies subsegüents) i la xicalla troba els regals que els han estat cagats pel Tió el dia 24 o 25.
També hi ha llocs en què el Tió és comunal i tots els xics del poble acudeixen a atiar-lo per rebre els regals.
_thumb.gif)
